Universitats i ciència: nou fracàs de la dreta en democràcia.

 Encara està per començar el nou curs a les universitats del nostre país i els ànims estan més calents que mai; es respira més indignació que quan va finalitzar el curs anterior. El motor de la defensa de les Universitats públiques ja s’ha posat en marxa i es preveu la convocatòria de vagues generals dels sistema educatiu. Les aules tornaran a quedar buides en senyal de protesta i de reivindicació de les retallades en polítiques educatives.

Ja s’olora la necessitat de tornar a sortir al carrer i provocar una gran mobilització per part dels diferents col·lectius que formen la comunitat universitària. No només els partits polítics de l’oposició, els sindicats, el professorat i l’alumnat, sinó que, aquesta vegada, també s’afegiran els rectors, el Consell d’Estat i inclús consellers i demés polítics del mateix Partit Popular. Tot un fracàs de la dreta en democràcia.

El ministre Wert i les seves tisores en matèria educativa han aconseguit el que no aconseguia un polític des dels inicis del període democràtic (a excepció de l’expresident Aznar amb el seu suport a la Guerra del Golf Pèrsic): fer un front comú de tot el país contra els decrets de les retallades en educació. Una marea verda de ciutadans, estudiants i pares surten de casa per reivindicar una educació universitària pública i de qualitat per tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país. La vulneració de la llei d’igualtat d’oportunitats és precisament el motiu pel qual els socialistes espanyols portaran al Tribunal Suprem el contingut del reial decret sobre les retallades del sistema de beques. Un decret regressiu i totalment inequitatiu.

Per què inequitatiu? Doncs perquè fruit d’aquestes noves condicions del sistema de beques, els alumnes que no aconsegueixin treure un 6.5 com a mínim, no podran optar a una beca compensatòria (mobilitat i allotjament) per a poder continuar els seus estudis. I això precisament afectarà a les famílies amb menys recursos que, a sobre, veuran com aquestes beques, en cas d’aconseguir la nota, es redueixen a la meitat. A tall d’exemple, abans, un estudiant que aconseguia la nota de tall i que havia de cursar una carrera universitària fora de la seva província o comunitat, aconseguia una beca per curs equivalent a uns 10.000€ (taxes, mobilitat i allotjament), ara, el mateix estudiant, només aconseguirà uns 4500€. Tot un cop d’estat a la justícia i a la igualtat d’oportunitats ja que acabarà tornant a passar que aquella persona que no disposi d’una situació econòmica acomodada no podrà estudiar.

Però la injustícia envaeix també altres qüestions a part de les beques. Els preus que paguen els alumnes per matricular-se d’una mateixa carrera en diferents universitats pot variar molt. Per exemple, un estudiant de medecina català o madrileny pagarà més del doble que un andalús. Mentre que la carrera de Medecina a Andalusia pot costar uns 750 euros de mitjana, a Catalunya costaria entre 1700 i 2300€ i a Madrid uns 2000€.

A continuació, la pregunta que ens podem fer és la següent: de què depèn el preu de les taxes universitàries a les diferents comunitats autònomes? Doncs sembla que els preus estan fixats per criteris polítics, de manera que a les comunitats on governa la dreta, les taxes s’han apujat fins un 20% i, juntament amb les pujades de l’anterior curs poden arribar a un 60%. En canvi a les comunitats socialistes, les taxes s’han congelats o apujat mínimament. Això té conseqüències de gran repercussió social, ja que els ciutadans més necessitats de les comunitats governades per l’esquerra podran tenir accés a l’ensenyament superior. Però també significa una gran desigualtat pels diferents ciutadans d’un mateix estat. En funció de la comunitat on es visqui, es tindrà més o menys possibilitats d’accedir a estudiar una carrera universitària.

Totes aquestes situacions de provocació de desequilibris entre els diferents territoris acaben sent estressors socials que s’afegeixen a les ja greus distàncies entre comunitats i que acabaran minant la cohesió social i la confiança entre els ciutadans del nostre país. Sens dubte, un altre fracàs de la dreta que ens governa.

La "paciència" de Rajoy i els cors virtuals

6.200.000 aturats (dels quals 900.000 a Catalunya i 122.000 a Tarragona). O sigui, una taxa d’atur del 27,1% (la més alta de la història), més de dos milions de famílies amb tots els seus membres a l’atur, una taxa d’atur juvenil del 57%, etc. I què se li acut dir al president del Govern, senyor Rajoy, a l’hora de valorar aquesta situació catastròfica? Literalment, el següent: “hay que tener paciencia.” Rajoy, fins i tot, es permet anar més enllà i afirma estar “muy satisfecho del trabajo que estan haciendo los ministros”. Com? Uns ministres que han disparat l’atur i han fet créixer el nombre de desocupats en més d’un milió de persones en poc més d’un any realment ho estan fent tan bé?

Si no fos per la situació realment tràgica que viuen aquests més de sis milions de ciutadans la prepotència autista del senyor Rajoy i del PP, el seu menyspreu intolerable al patiment de la gent, seria quasi objecte de mofa tenint en compte la brutal disociació entre el discurs del PP (al més pur estil Alícia al país de les maravelles) i el que passa realment al carrer. El senyor Rajoy, per exemple, mai dedica ni una sola línia o paraula de comprensió al patiment real de tants i tants aturats i de les seves famílies. Tan sols es limita a anar repetint aquest mantra: “paciència, paciència...” com un nou dogma de fe de les seva confiança cega en l’austeritat i les retallades com a formula màgica per sortir de la crisi.

El senyor Mas i el tàndem CiU-ERC de la Generalitat tampoc surten més ben parats. En un moment en què per culpa de les retallades s’està tocant el moll de l’os del nostre minvat Estat del benestar, tota la preocupació del Govern és convocar una cimera per a la transició nacional. Però mentre els senyors Mas i Junqueras continuen buscant la brúixola que ens porti a la mítica Ítaca, hi ha catalans més preocupats en trobar feina, en alimentar als seus fills, o en poder disposar d’alguna ajuda per als seus pares o avis dependents que en intentar emular a Ulises. I la cimera social que es van comprometre a convocar durant la campanya electoral, senyors de CiU?

Davant d’una actitud tan irresponsable per part de la dreta, els socialistes plantegem propostes en positiu per pal·liar als problemes reals de la gent. Aquí i ara això es possible si hi ha voluntat política per dur-ho a terme. Per això hem proposat el Govern del PP un conjunt de mesures per fer fluir el crèdit, generar activitat econòmica, evitar nous acomiadaments i desnonaments i lluitar contra la pobresa i l’exclusió social. Un paquet d’iniciatives que es poden finançar amb part dels recursos europeus que es van destinar al rescat del nostre sistema financer. Doncs continuem a l’espera de què el Govern del PP es digni a respondre a aquesta oferta de ma estesa per sumar contra la crisi.

Tampoc és estrany. El senyor Rajoy va sorprendre als seus mateixos incondicionals apareixen en TV, a través d’una pantalla de plasma, en una compareixença de premsa (o sigui, sense donar la cara). Una bonica manera d’estalviar-se les preguntes dels periodistes i una estona desagradable responent, per exemple, a la pregunta de per què ha mentit i ha incomplert totes i cadascuna de les seves solemnes promeses electorals. Així, va estrenar una nova modalitat de roda de premsa consistent en no respondre cap pregunta i ser present de manera virtual, una nova aportació de la dreta al món de la comunicació, molt en l’estil dels temps en què Manuel Fraga Iribarne, “democrata de toda la vida”, era ministre d’informació de la dictadura.

Acabo amb unes declaracions de Rajoy al Congrés d’avui mateix en relació a la situació econòmica: “esto empieza a funcionar”, una afirmació al·lucinant que ha merescut la reprovació fins, i tot, dels mitjans de comunicació ideològicament propers al Govern. Senyor Rajoy, ja és trist ser el president de la pantalla de plasma, el que s’amaga, el que vol ocultar la realitat per la via d’ignorar-la. Però encara és més patètic ser el president del cor virtual, el que no batega, el que no mostra compassió pel patiment aliè. Si és incapaç de solucionar els problemes dels ciutadans, si no ha fet res més que mentir des de que és president del Govern, mostri almenys una mica de respecte pel dolor i l’angoixa de les persones que no han tingut la fortuna de protagonitzar “hábiles operaciones financieras” per enriquir-se, com el senyor Barcenas. És el mínim pòsit ètic i humà que es pot exigir a algú que es va presentar a les eleccions afirmant que tenia les “soluciones” per sortir de la crisi. 

Manifiesto del día del trabajador

Los socialistas de todo el país nos reunimos este primero de mayo, día internacional del trabajo, contra las políticas de recortes del gobierno y de destrucción de puestos de trabajo.

A favor de otras alternativas que reactiven la economía y den salida al drama del desempleo. Hemos sobrepasado ya los 6 millones de parados. El 27% de la población en condiciones de trabajar está en paro y esto es insostenible, llegando al 28% en la provincia de tarragona a pesar de la industria y el turismo.

Nos expresamos democrática y pacíficamente en contra de la reforma laboral y contra las políticas de austeridad que están destruyendo el estado del bienestar: los servicios públicos fundamentales como son educación, sanidad y seguridad están siendo desmantelados.

En contra del empobrecimiento de nuestra sociedad y de la separación de las clases sociales. Cada vez los más ricos atesoran más dinero y poder mientras que los más pobres menos tienen. Están destruyendo la clase media trabajadora de forma tendenciosa.

Salimos a la calle para defender nuestros derechos frente a un gobierno que sólo aprieta y humilla

En contra de los desahucios y a favor de las ayudas a las familias que peor lo están pasando.

El gobierno del PP ha hecho caso omiso a la ILP de reforma de la ley hipotecaria y contra los desahucios apoyada por más de millón y medio de ciudadanos

Han votado en contra de las propuestas de dación en pago y de los alquileres sociales, puntos básicos que defendía y pedía esta propuesta ciudadana.

Se están llevando a cabo reformas ideológicas que lo que pretenden es proteger a los ciudadanos mejor posicionados económicamente y acabar de destruir a aquellos que peor lo están pasando

Están dejando morir un sistema educativo público y de calidad, masificando las aulas y aumentando la ratio alumno-profesor, cerrando escuelas y destruyendo puestos de trabajo de maestros cualificados.

Están desmantelando un sistema sanitario público universal, reconocido como uno de los más prestigiosos y potentes a nivel mundial, privatizando hospitales y centros de salud, echando a la calle a profesionales de la medicina.

Están fomentando que sólo las familias mejor posicionadas económicamente puedan pagar los estudios universitarios de sus hijos, recortando en becas, aumentando las tasas de matriculación y dando ayudas a las universidades privadas.

La tasa de paro entre el colectivo joven está llegando al 60%. Más de uno de cada dos jóvenes no tiene trabajo.

Están promoviendo la fuga de talento de nuestro país, que los jóvenes mejor preparados tengan que salir de sus pueblos y ciudades para buscar un puesto de trabajo en el extranjero. y a esto la ministra de trabajo le llama “movilidad exterior”. Si seguimos así, en unos años seremos un país envejecido y sin futuro.

Nuestra sociedad vuelve atrás, se embarranca, y no podemos permitirlo sin al menos salir a la calle y reivindicar todos juntos un paso adelante.

Y eso es lo que hoy estamos haciendo, luchar por lo que entre todos y con mucho esfuerzo hemos conseguido a lo largo de los años.

Salud y socialismo!

Prec al Ple sobre Calafell Crea

Durant el Ple d'octubre de l'any passat, el govern municipal ens presenta un projecte anomenat “Calafell crea”. Conscients de la greu situació econòmica que viuen les famílies i la contínua destrucció de llocs de treball li vam donar tot el nostre recolzament. Com no podia ser d'una altra manera, el vam votar a favor. Es tractava d'un projecte que, teòricament, serviria per a crear ocupació i per a millorar l'ocupabilitat de les persones a Calafell.

Ho vam trobar molt interessant i, des d'un principi, vam demanar el projecte per a saber una mica més el seu contingut. Arribat, però, el mes de desembre, encara no teníem la informació demanada. Començàvem a veure que es tractava d'un joc polític. Mitjançant un escrit al nostre blog, titulat Calafell crea desànim, vam denunciar públicament el contingut d'aquest projecte per no ser el qupe semblava des d'un principi i per no facilitar-nos la informació demanada.

Mentrestant, per altra banda, es presenten els pressupostos municipals i veiem que es rebaixa la partida de Serveis Socials un 3%, tot un despropòsit en els temps que corren. I més, encara, quan veiem que augmenten les partides de promoció de l'alcalde i de publicitat i propaganda.

Falta de flexibilidad política

Ayer se celebró en Calafell un pleno ordinario en el que se demostró, una vez más, que algunos miembros del equipo de gobierno adolecen de respeto y de flexibilidad política. Hay algo que me gustaría dejar claro, y es que la oposición también ha sido elegida democráticamente en las urnas y representa a un colectivo de ciudadanos, de la misma manera que lo hace el equipo de gobierno. Las responsabilidades son distintas entre oposición y gobierno, sí, pero igual de lícitas. A unos y a otros nos legitima de igual manera la constitución como documento base de nuestro sistema democrático.

La principal diferencia entre gobierno y oposición es que los primeros tienen la responsabilidad de proponer y de ejecutar proyectos en favor del pueblo, mientras que los segundos tienen la obligación de fiscalizar las actuaciones del gobierno. Esto que parece tan sencillo de entender parece ser que el gobierno aún no lo ha asimilado. Como oposición, tenemos el deber de intervenir todas aquellas acciones del equipo de gobierno si creemos que hay una justificación, claro está. Actuar así, no tiene nada que ver con atentar contra la vida privada de nadie. No se trata de frivolizar con los problemas personales de cada uno, por ahí no va la actuación de la oposición. Pretender desviar nuestras intervenciones hacia el terreno personal muestra una falta de flexibilidad política grave. Quien no entienda que encajar críticas forma parte de sus atribuciones como representante del gobierno quizás debería plantearse el dejar la silla y dedicarse a otro menester.

También es verdad que el  hecho de formar parte del gobierno no legitima a actuar gratuitamente y a tratar de cualquier manera a un compañero de la oposición, menos aún a los ciudadanos. Ayer, en el pleno municipal, el gobierno nos acusó de oportunistas por darles trabajo en el apartado de ruegos y preguntas. Vuelvo a recordar que se trata de nuestra obligación. O es que pretenden una legislatura con un vacío político en los plenos? No estaremos callados durante 4 años. Con todo el respeto hacia la política y hacia las personas desempeñaremos nuestras obligaciones, siempre. Esa es la labor que se nos ha encomendado y, educadamente, continuaremos haciéndola.

A pesar de que se nos pretende colgar el San Benito de poner trabas y incitar a la confusión, ayer, la oposición tuvo que soportar insultos directos y descalificativos. Incluso se dijo que no merecíamos estar sentados en la mesa de plenos al lado del gobierno. Hablar de esa manera muestra una falta de consideración y un problema serio de actitud por parte de quien lo dijo. Todos los representantes políticos tenemos la obligación de demostrar no solo talante y elegancia al actuar, sino también algo tan básico como es una actitud de tolerancia y de respeto.

En el terreno de la política, entre posición y gobierno también existe la igualdad de oportunidades y yo la reivindico. El gobierno no debe utilizar la fuerza y la imposición para legitimarse, eso ya pasó durante más de 4o años en nuestro país y así nos fue. Esa sí que fue una fatídica herencia que nuestro pueblo sufrió y recibió. No volvamos atrás que no merece la pena. La obligación de los políticos es buscar soluciones a los problemas de los ciudadanos, no ejercer el poder y el abuso pretendiendo dignificarse en el cargo. Seamos inteligentes y miremos hacia delante. Está claro que otra forma de hacer política es posible.

Les Universitats, agredides

Des que vàrem començar aquest curs universitari, estudiants i professors ja hem sortit al carrer dues vegades. Aquests dies les aules de les universitats catalanes s’han quedat buides en senyal de protesta i de reivindicació contra les retallades en polítiques educatives. L’augment de les taxes de matrícula no s’ha vist compensat amb una justa política de beques, els contractes dels professors es tornen cada vegada més precaris i els pressupostos de recerca cada vegada són més baixos. Inclús, ja es parla de paràlisi del sistema d’I+D+I ja que s’estan revocant projectes que ja disposaven de finançament aprovat. 

Tot això és un despropòsit. El govern del Partit Popular, amb aquesta reforma ideològica, està mercantilitzant les Universitats Públiques i això no ho podem permetre. És molt important continuar amb aquestes mobilitzacions i pressions fins que el govern reaccioni. Cal provocar un canvi de sentit rotund i contundent davant aquest sistema que no fa una altra cosa que sembrar la por en els estudiants i en les famílies. Ja són molts els alumnes meus que em traslladen la seva preocupació de cara a fer front a les taxes de matrícula de l’any següent. Alguns inclús manifesten la possibilitat de no poder continuar amb els estudis el proper curs.

Com a mestre i d’esquerres, penso que no hem de callar, que hem de sortir al carrer i demostrar unitat popular davant un sistema de govern que pretén dividir la societat. De continuar per a aquest camí, el sistema universitari espanyol perilla i pot endarrerir-se més de 40 anys,  de manera que només els que disposen d’una vida acomodada econòmicament podran accedir a llocs de treball qualificats ja que hauran fet estudis universitaris. Això atempta contra la igualtat d’oportunitats i contra l’equitat, principis i valors que mai hem de perdre de vista si volem avançar com a societat.

Durant els dos darrers anys les universitats públiques han vist rebaixada la aportació de l’administració en més d’un 12%. En comptes d’avançar, retrocedim, anem cap enrere. No només els estudiants de famílies amb pocs recursos econòmics hauran de deixar d’estudiar, també, amb les retallades, es posa en risc de pèrdua dels programes d’accessibilitat a estudiants discapacitats.

Per aquests motius i molts més la comunitat universitària està en peu de guerra contra les retallades. Molts professors han fet les classes al carrer com es feia a l’antiga Grècia per solidaritzar-se amb els estudiants i transmetre la idea de que estan amb els estudiants, que toquem de peus a terra.

EFECTIVAMENT, ELS CATALANS NO SOM IMBÈCILS

Us presento, a continuació, l'article que ha redactat una companya de partit, la Diana Salvadó, secretaria d'educació de l'Executiva de la Federació del Camp de Tarragona. Un article en el que ella transmet la seva indignació en relació a les mesures de retall que ha proposat l'actual govern de la Generalitat en matèria d'educació de cara al nou curs escolar. Indiganció també en sentir les declaracions de la consellera responsable d'educació de la Generalitat, la senyora Irene Rigau, en negar l'afectació de les retallades pel que fa a l'ensenyament i a l'eduació pública. L'article porta per títol: EFECTIVAMENT, ELS CATALANS NO SOM IMBÈCILS.

“Els catalans fa 500 que som imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No, hem de deixar de ser imbècils!”. Aquesta frase de l’escriptor Joan Sales, pronunciada per Mònica Terribas en l’acte institucional de la Diada, em va tornar a venir al cap el dia següent, 12 de setembre. Aquell dia les aules del país es van tornar a omplir de nens i nenes amb motiu de l’inici del curs escolar. Aquest cop, però, el curs comença amb 30.000 alumnes més i 3.000 professors menys que ara fa un any. Aquí a les comarques tarragonines això es tradueix en 1.530 estudiants més que el curs anterior i 242 professors menys, segons dades del mateix Govern.

Doncs quina va ser la meva sorpresa aquell mateix dia quan vaig escoltar a la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, afirmar per la radio, literalment, el següent: “malgrat la reducció pressupostària estem en garanties de començar el curs amb tot a punt i oferint la mateixa qualitat en l’ensenyament.”

Tenint present això, em vaig preguntar: creurà la consellera Rigau que els catalans som imbècils? Pot afirmar, realment, que els professors facin més amb una ratio d’alumnes superior a les aules i amb menys personal docent? Com es pot caure en aquesta autocomplaença allunyada de la realitat que es viu a les escoles i instituts del país?

De fet, només cal veure les reaccions dels sindicats de professors i de les associacions de pares i pares a aquestes paraules per constatar que la consellera Rigau viu el seu particular conte d’Alícia en el país de les meravelles.

Cal recordar que el Govern “patriota” de CiU i de la senyora Rigau ha arribat a retallar les beques de menjador (!) per “estalviar” (paraula textual que va emprar la consellera per justificar la mesura) quatre milions d’euros. Sap la senyora Rigau que a Catalunya hi ha famílies que no poden permetre’s la “carmanyola” i que les beques de menjador són la darrera garantia que tenim com a societat per evitar casos de desnutrició infantil (com ja s’ha començat a detectar en algunes escoles)?

Hi ha moltes maneres de demostrar el “patriotisme”, consellera Rigau. Una opció consisteix en fer discursos amb tons èpics i aixecar la senyera més a munt que qui hi ha al costat. Però n’hi ha una altra, que no fa tan soroll ni acapara tants titulars, que consisteix en treballar dia a dia per garantir una qualitat de l’ensenyament d’excel·lència que garanteixi la igualtat d’oportunitats real i que no deixi a cap nen o nena orfe d’un dret tan essencial com la seva educació. La primera opció encara no sabem cap a on ens portarà però la segona, la que defensem els socialistes, condueix cap a la Catalunya “nacionalment plena i socialment justa” que ja somiaven als anys 30 els presidents Macià i Companys.

Diana Salvadó

Secretaria d’educació de la Federació del PSC del Camp de Tarragona