Súmate!

HUELGA GENERAL 29M.

Discurso final de la película El Gran Dictador dirigida por Charles Chaplin en 1940. Considerado como uno de los mejores discursos sobre libertad y democracia.

Súmate a la huelga!

Si Franco levantara la cabeza...

La semana pasada, fruto de la muerte de Manuel Fraga y de las declaraciones del gobierno español, se ha vuelto a abrir el debate entorno a qué hacer y cómo gestionar los monumentos y demás simbología que signifique hacer apología al franquismo.

Durante el año pasado, una comisión de doce expertos trabajó en un proyecto cuya finalidad consistía en dar una utilidad al Valle de los Caídos. Dicha comisión propuso exhumar los despojos de Franco para que éstos fueran trasladados a un cementerio. Toda una deferencia para los mal hallados cadáveres de miles de presos republicanos (unos 22.000) que allí descansan y que murieron ejecutados durante el franquismo. En el valle también se encuentra la tumba del falangista José Antonio Primo de Rivera, ajusticiado durante la guerra civil al ser acusado de conspirador.

La voluntad de los comisionados al proponer la exhumación del caudillo sería transmitir un hálito de tranquilidad a los familiares de las víctimas que allí reposan, puesto que los técnicos han asegurado que no será posible desplazar los cadáveres a un cementerio. Con el traslado de los restos del caudillo se conseguiría un doble objetivo ya contemplado en la ley de la memoria histórica. Por un lado, honrar las víctimas de la dictadura y de la guerra; y, por otro lado, dejar de exaltar el franquismo.

Teniendo en cuenta los antecedentes del PP respecto a la ley de la memoria histórica, aprobando únicamente 9 artículos de su totalidad, es muy probable que la voluntad del documento no se lleve a cabo, ya que el fallo no es vinculante.

A diferencia de lo que ya ha anunciado el Partido Popular, el gobierno socialista mostró su sensibilidad hacia las víctimas y sus familias aportando, desde su inicio, un total de 25 millones de euros en proyectos destinados a la apertura y dignificación de las fosas comunes y a la actualización de censos, así como a la búsqueda y clasificación de documentación. La Ley de la Memoria Histórica fue impulsada por el ejecutivo socialista en el año 2006 y aprobada en el congreso de diputados en diciembre de 2007 con el voto en contra del Partido Popular. La finalidad del precepto era reconocer y ampliar los derechos de todos aquellos que fueron víctimas de la Guerra Civil, la postguerra y la dictadura franquista.

El Partido Popular ya ha anunciado su intención respecto a este tema. Pretenden reabrir el monumento a las visitas turísticas, así como disminuir notablemente la partida de los presupuestos generales del estado destinada a recuperar la memoria histórica. Tampoco parece dispuesto a retirar los símbolos franquistas que aún se mantienen erigidos como es la cruz que corona el Valle de los Caídos o los símbolos franquistas que puedan restar en las vías públicas.

La voluntad del actual gobierno de España al anunciar la reapertura del monumento al turismo es una firme y contundente apología a la barbarie y a la criminalidad. No se debería permitir jugar con la sensibilidad de miles de familias que se vieron truncadas por la soberbia de un personaje trastornado que alimentó su egocentrismo y sus complejos con una guerra civil, una dictadura y con miles de muertes a sus espaldas.

Ciertos temas no deberían politizarse, yendo todos los políticos de la mano y al unísono a la hora de tomar ciertas decisiones, guiados por expertos en la materia y sin prevalecer los colores políticos. Esto hace un flaco favor a nuestra democracia, a nuestros ciudadanos y a la historia de nuestro país.

Un ejemplo flagrante de esta unidad política es el caso de la decisión tomada por el gobierno conservador alemán de la Cancellera Ángela Merkel. Asesorados, también, por un grupo de expertos, decidieron incinerar los restos de uno de los hombres de confianza de Hitler y más sanguinarios de la dictadura alemana. Los restos del militar asesino reposaron, durante años, en un cementerio alemán y eran motivo de visitas turísticas al país. Tras el proceso de incineración, se repartieron sus cenizas por las aguas del mar Báltico, consiguiendo, de esta manera, evitar que aquel cementerio fuera un lugar de peregrinación turística y de exaltación a la violencia. Todo un ejemplo a seguir por parte del gobierno español.

En memoria de Salvador Puig Antich

Ahir, 15 de gener de 2012, va morir Manuel Fraga Iribarne, ministre franquista i destacat polític al servei del règim totalitari imposat pel general Franco. Va ser partícip i còmplice de tota la política repressiva contra el poble: presons, camps de concentració, exilis, greus violacions dels drets humans, tancament de mitjans de comunicació, expedientes periodístics i signatures de sentències de mort. A partir d'aquí, es va convertir en un dels homes forts del Caudillo.

Descansi en pau.

Avui, m'agradaria recordar la que es pensa va ser la darrera mort provocada pel franquisme, la mort del català anarquista Salvador Puig Antich, jove valent que va defensar fins els seus darrers i agònics minuts de vida les seves conviccions polítiques i ideològiques. Va ser executat mitjançant garrot vil el dia 2 de març de 1974 a Barcelona, després de ser jutjat i condemnat a mort per un tribunal militar.

Aquests vídeos que us proposo veure volen ser el meu homenatge personal a Puig Antich el dia de la mort de una de les persones que van firmar, de puny i lletra, la sentencia de la seva mort.

També el meu reconeixement a tants altres ciutadans que van morir condemnats per la dictadura només per tenir conviccions polítiques diferents al moviment i defensar la llibertat de pensament. Un és el cas de Julián Grimau, qui va ser executat el 20 d'abril de 1963 a pesar de la gran quantitat de signatures i peticions per tal que s'aturés aquella mort. La persona que es va encarregar de portar la campanya de premsa per desacreditar Grimau, tant a Espanya com a l'estranger, va ser Fraga.

La ruta de l'exili

Com cada any, l'entitat calafellenca, Amics del Patrimoni, organitza una interessant sortida de turisme cultural, destinada tant als socis com a tots aquells ciutadans que decideixen sumar-s'hi. Alguns militants i regidors del partit socialista no vam voler faltar a la cita.

Veïns del poble i de la platja de Calafell i alguns de Segur hem gaudit d'un parell de dies inoblidables i plens d'emotivitat. Hem recorregut una ruta per diferents ciutats i municipis del sud de França, on molts personatges coneguts i anònims de la nostra història van haver d'exiliar-se durant els anys de la guerra civil espanyola i de la postguerra.

Durant els primers dies del mes de febrer del 1939, una vegada les tropes franquistes van entrar a Barcelona, es va produir un èxode massiu de prop de 500.000 persones que van haver de creuar la frontera fugint de la dictadura. Majoritàriament gent anònima però, també, escriptors i musics contemporanis de la cultura catalana com Pompeu Fabra o Pau Casals. Gent d'un gran valor artístic i cultural que, al llarg de la seva trajectòria professional, van fer grans aportacions i van saber enriquir la societat del moment i la història. Intel·lectuals que van ser perseguits pel règim dictatorial degut a la seva ideologia política i que, finalment, van haver de sortir del país cap a terres franceses tot fugint de l'horror. El que no sabien és que allà els hi esperava viure els pitjors moments de les seves vides. Passarien gana, fred, incertesa, violacions, i tota mena de penúries fins que no trobaren la pau. Per a alguns d'ells, la pau va ser sinònim de la mort.

Vam iniciar el recorregut visitant el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, on vam poder fer-nos una idea de la massiva retirada dels que van haver de creuar la frontera fugint d'un país que els negava la llibertat.


Més tard, vam continuar amb una ruta per Prada de Conflent, ciutat on van viure Pau Casals i Pompeu Fabra. Aquest darrer hi va morir i hi es troba enterrat juntament amb la seva filla, la Mercè Fabra. Vam tenir l'oportunitat de conèixer alguns passatges i anècdotes de les seves vides gràcies a les explicacions de l'Anna Triadó.

A partir d'aquí, deixem Prada i marxem cap a Elna. Una ciutat petita però amb un cor molt gran. Allà es troba la maternitat d'Elna, un refugi per l'esperança, un oasi per seguretat i per la pau, enmig d'un oceà fatídic de camps de concentració. La maternitat va ser una iniciativa d'uns ciutadans suissos i també d'organitzacions internacionals benèfiques que van voler ajudar els exiliats que es trobaven presoners.

Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa, una dona que va donar la seva vida a assistir i ajudar els més necessitats, va ser qui va fer realitat la maternitat. Ella es va dedicar a recórrer els diferents camps de concentració buscant dones embarassades. Se les emportava a la maternitat i allà les cuidava, alimentava i ajudava fins el moment del naixement. Va assistir 597 parts de nens de mares refugiades. Tota una gran proesa d'una dona valent tenint en compte el moment social i polític que arreu es vivia. L'Elisabeth ens va deixar el mes de maig d'enguany als 97 anys i després d'una vida plena i generosa.

Molt emocionats i contents per l'obra de l'Elisabeth, vam voler saber com era aquella presó d'on venien les mares de la maternitat. Vam visitar el camp de refugiats d'Argelers i el monument que aquella ciutat va fer als caiguts republicans. Avui dia les platges d'Argelers no mostren cap tipus de rastre de l'horror que allà milers de persones amuntegades van viure, però si que es podia sentir una gran emoció de saber que la memòria històrica no es perdrà.

De tornada cap a casa vam fer cap a Cotlliure, un poblet mariner bohemi i ple d'encants. Els seus carrers estrets i ben decorats ens van portar al cementiri de Cotlliure, testimoni de la tomba de l'escriptor i poeta sevillà, membre la generació del 98, Antonio Machado. Allà vam voler fer un petit homenatge a la persona i a l'obra de Machado llegint diferents poemes del propi Machado i d'escriptors catalans com Martí i Pol o Salvador Espriu. També vam deixar com a ofrena un petit farcell de la sorra que vam trepitjar a Argelers.

L'èxode de ciutadans de convicció política republicana va significar una gran pèrdua per la cultura del nostre país, veient com il·lustres intel·lectuals es van veure obligats a desenvolupar la seva tasca cultural i creativa fora del nostre territori, amb el que això va suposar de pèrdua.

Una vegada feta la ruta de l'exili, puc concloure que l'experiència ha estat molt enriquidora tant a nivell cultural com personal. Fora bo que a partir de visites com aquestes ens poguéssim conscienciar de què significa gaudir d'un sistema polític que ens garantitza la llibertat d'expressió i ideològica a tots els nivells.

El meu reconeixement a tots aquells exiliats i refugiats que van haver de fugir de la seva terra i que tants patiments van haver de suportar per culpa d'un sistema de govern tirà i opressor com és una dictadura.