Catalunya és un país de tradició bilingüe en el que conviuen tranquil·lament dues llengües com són el català i el castellà. Aquest fet es demostra clarament al carrer, a les famílies, entre amics, etc. Els ciutadans interactuen entre ells en el dia a dia sense que això suposi cap problemàtica a l’hora d’arribar a un enteniment. Això vol dir que fruit del fenomen del bilingüisme, a Catalunya, no es produeixen diferències entre ciutadans, no es produeixen enfrontaments.
Precisament aquesta característica és la que dóna riquesa i pluralitat a un territori com el nostre. Aquest és el fet diferencial del poble català, enriquir-se, créixer i progressar gràcies a l’acolliment que els ciutadans de Catalunya ofereixen a les diferents cultures, races o llengües. Cultures i llengües que conviuen en harmonia sense que aquesta convivència sigui símptoma de lluita o rivalitat. Això pren més força encara si tenim en compte la persecució a la que ha estat sotmesa la llengua catalana en diferents períodes de la història.
Fa ja més de 30 anys que alguns professors dels centres educatius de Catalunya començaven a transmetre els coneixements als seus alumnes mitjançant l’ús del català. Degut a la lluita i a la reivindicació intensa d’alguns pares de família durant els anys 80, el govern de la Generalitat, amb el suport d'alguns grups de l'oposició, va començar a treballar, paral·lelament amb les escoles, en un primer programa incipient d’immersió lingüística, tot ampliant l’ús del català a les escoles. Fins i tot es van arribar a administrar enquestes a les famílies que reflexaven el suport d’aquestes famílies als programes d’immersió a les escoles. Els resultats, cada vegada més, mostraven que els pares defensaven el fet que els seus fills aprenguessin el català a les escoles. Fins i tot, els pares de famílies immigrades, i de parla castellana, veien bé que els seus fills estudiessin en llengua catalana de cara a poder aprendre una altra llengua que, potser, fora de les aules, no arribarien a aprendre mai correctament.
La majoria de persones castellanoparlants que van néixer durant la dècada dels setanta i que, durant el seu procés d’escolarització, els professors van utilitzar en català com a llengua vehicular, actualment, es poden considerar persones bilingües, persones que dominen les dues llengües d’una manera molt similar. El català el van aprendre a les escoles i el castellà a la família o al carrer. No obstant això, aquelles persones que van ser escolaritzades únicament en llengua castellana, en la seva majoria, no han aconseguit dominar el català, perdent una gran possibilitat per ser bilingües, per tant, desaprofitant l’ocasió per dominar més d’una llengua.
L’auto que va dictaminar el TSJC en relació a la qüestió de la immersió lingüística a les escoles no ha agradat al poble català que, a aquestes alçades, ha de continuar lluitant per defensar un dret tan bàsic com és parlar i aprendre la seva pròpia llengua. Però aquest auto tampoc fa un favor als ciutadans de parla castellana, ja que els està impedint que el seu bagatge cultural sigui més ampli i ric. A aquestes persones se les està vetant el dret a ser ciutadans més pròspers i sensibles, se’ls està prohibint el fet de ser ciutadans més lliures, ciutadans més savis. En definitiva, se’ls està impedint ser bilingües.
