La ruta de l'exili

Com cada any, l'entitat calafellenca, Amics del Patrimoni, organitza una interessant sortida de turisme cultural, destinada tant als socis com a tots aquells ciutadans que decideixen sumar-s'hi. Alguns militants i regidors del partit socialista no vam voler faltar a la cita.

Veïns del poble i de la platja de Calafell i alguns de Segur hem gaudit d'un parell de dies inoblidables i plens d'emotivitat. Hem recorregut una ruta per diferents ciutats i municipis del sud de França, on molts personatges coneguts i anònims de la nostra història van haver d'exiliar-se durant els anys de la guerra civil espanyola i de la postguerra.

Durant els primers dies del mes de febrer del 1939, una vegada les tropes franquistes van entrar a Barcelona, es va produir un èxode massiu de prop de 500.000 persones que van haver de creuar la frontera fugint de la dictadura. Majoritàriament gent anònima però, també, escriptors i musics contemporanis de la cultura catalana com Pompeu Fabra o Pau Casals. Gent d'un gran valor artístic i cultural que, al llarg de la seva trajectòria professional, van fer grans aportacions i van saber enriquir la societat del moment i la història. Intel·lectuals que van ser perseguits pel règim dictatorial degut a la seva ideologia política i que, finalment, van haver de sortir del país cap a terres franceses tot fugint de l'horror. El que no sabien és que allà els hi esperava viure els pitjors moments de les seves vides. Passarien gana, fred, incertesa, violacions, i tota mena de penúries fins que no trobaren la pau. Per a alguns d'ells, la pau va ser sinònim de la mort.

Vam iniciar el recorregut visitant el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, on vam poder fer-nos una idea de la massiva retirada dels que van haver de creuar la frontera fugint d'un país que els negava la llibertat.


Més tard, vam continuar amb una ruta per Prada de Conflent, ciutat on van viure Pau Casals i Pompeu Fabra. Aquest darrer hi va morir i hi es troba enterrat juntament amb la seva filla, la Mercè Fabra. Vam tenir l'oportunitat de conèixer alguns passatges i anècdotes de les seves vides gràcies a les explicacions de l'Anna Triadó.

A partir d'aquí, deixem Prada i marxem cap a Elna. Una ciutat petita però amb un cor molt gran. Allà es troba la maternitat d'Elna, un refugi per l'esperança, un oasi per seguretat i per la pau, enmig d'un oceà fatídic de camps de concentració. La maternitat va ser una iniciativa d'uns ciutadans suissos i també d'organitzacions internacionals benèfiques que van voler ajudar els exiliats que es trobaven presoners.

Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa, una dona que va donar la seva vida a assistir i ajudar els més necessitats, va ser qui va fer realitat la maternitat. Ella es va dedicar a recórrer els diferents camps de concentració buscant dones embarassades. Se les emportava a la maternitat i allà les cuidava, alimentava i ajudava fins el moment del naixement. Va assistir 597 parts de nens de mares refugiades. Tota una gran proesa d'una dona valent tenint en compte el moment social i polític que arreu es vivia. L'Elisabeth ens va deixar el mes de maig d'enguany als 97 anys i després d'una vida plena i generosa.

Molt emocionats i contents per l'obra de l'Elisabeth, vam voler saber com era aquella presó d'on venien les mares de la maternitat. Vam visitar el camp de refugiats d'Argelers i el monument que aquella ciutat va fer als caiguts republicans. Avui dia les platges d'Argelers no mostren cap tipus de rastre de l'horror que allà milers de persones amuntegades van viure, però si que es podia sentir una gran emoció de saber que la memòria històrica no es perdrà.

De tornada cap a casa vam fer cap a Cotlliure, un poblet mariner bohemi i ple d'encants. Els seus carrers estrets i ben decorats ens van portar al cementiri de Cotlliure, testimoni de la tomba de l'escriptor i poeta sevillà, membre la generació del 98, Antonio Machado. Allà vam voler fer un petit homenatge a la persona i a l'obra de Machado llegint diferents poemes del propi Machado i d'escriptors catalans com Martí i Pol o Salvador Espriu. També vam deixar com a ofrena un petit farcell de la sorra que vam trepitjar a Argelers.

L'èxode de ciutadans de convicció política republicana va significar una gran pèrdua per la cultura del nostre país, veient com il·lustres intel·lectuals es van veure obligats a desenvolupar la seva tasca cultural i creativa fora del nostre territori, amb el que això va suposar de pèrdua.

Una vegada feta la ruta de l'exili, puc concloure que l'experiència ha estat molt enriquidora tant a nivell cultural com personal. Fora bo que a partir de visites com aquestes ens poguéssim conscienciar de què significa gaudir d'un sistema polític que ens garantitza la llibertat d'expressió i ideològica a tots els nivells.

El meu reconeixement a tots aquells exiliats i refugiats que van haver de fugir de la seva terra i que tants patiments van haver de suportar per culpa d'un sistema de govern tirà i opressor com és una dictadura.