Calafell confia en l'esquerra

El passat 20 de novembre, el Partit Socialista va guanyar les eleccions a Calafell. Si analitzem i valorem els resultats electorals en clau local, ens adonem que els números ténen un color diferent als obtinguts pel PSC a Catalunya i pel PSOE a l'estat. La feina ben feta s'ha de reconéixer i premiar. Al nostre municipi, els socialistes, tot i haver perdut més de 2.000 vots respecte les anteriors legislatives de 2008, hem obtingut el major recolzament de la ciutadania. Hem superat en més de 800 vots els resultats de les passades municipals del mes de maig. El nombre total de vots aconseguits pels socialistes ha estat de 2739 vots, front als 2654 del PP i els 2653 de CiU. Tot i que no hi ha una gran distància de vots entre les dues primeres posicions (85), per a nosaltres aquesta primer lloc és molt important i significatiu.

Estant a l'oposició, hem aconseguit passar pel davant de les dues formacions polítiques que governen. A Calafell, els dos grups de govern (CiU-PP) tenien totes les variables al seu favor per haver assolit la victòria degut a l'inèrcia que portaven provinent de les passades eleccions autonòmiques. Lluny d'això, han perdut les eleccions, demostrant la seva feblesa. Tot i tractar-se d'un govern flamant, acabat d'estrenar, la manca de gestió, de projecte i les falses promeses electorals han incidit en els resultats. Els ciutadans han començat a manifestar el seu descontent. A més a més, fruit d'unes declaracions realitzades per un dels regidors del Partit Popular, l'estabilitat de govern sembla començar a fer aigües només a 6 mesos del seu inici. Aquestes gravacions demostren que les pretensions d'alguns regidors vers la política no semben nobles ni legítimes. Per tant, el màxim responsable del consitori, l'alcalde, hauria de prendre mesures i depurar responsabilitats. Això és el que va demanar Joan Olivella i altres regidors a l'anterior alcalde quan va esclatar un escàndol amb un ex regidor durant l'anterior mandat.

Quina interpretació podem fer d'aquests resultats municipals? Podem començar a intuir com es poden anar moldejant les tendències de vot dels ciutadans. Una possibilitat és que, de continuar amb aquesta línia, el poble de Calafell podria deixar de confiar en aquest govern i que el PSC tornés a guanyar el terreny que, durant les darreres legislatures (1999, 2003 i 2007) haviem conquistat. Amb aquest itinerari, podrem arribar molt forts i ben posicionats a les properes municipals. Els socialistes demostrarem, amb la nostra feina i el nostre programa, que som la millor opció per tal de tirar endavant Calafell. Un equip de persones capacitades, amb un projecte de futur, progressista, integrador, cohesionat i amb vocació de compromís. Així ho vàrem demostrar fa uns anys i ho tornarem a fer per tal que Calafell torni a lluir com ho havia fet en temps passats.

El PP no ha guanyat les eleccions

Com ja vaig expressar en l'anterior entrada, el dia 20 de novembre de 2011 passarà a la història per ser un dia negre pel socialisme espanyol i català, però també per a l'estat de dret que, al llarg de molts anys, hem lluitat per aconseguir. Un dia difícil per a molts ciutadans que han vist com la dreta s'ha fet amb el poder tant al territori de l'estat com de Catalunya. En el primer cas la dreta espanyola i en el segon cas la dreta catalana. Dues cares de la mateixa moneda.

Però si analitzem una mica més els resultats obtinguts a les urnes, podem vislumbrar un cert atisbe de tranquil·litat que ens anima a continuar lluitant encara més. Els 4,3 milions de vots que han perdut els socilistes no han migrat al Partit Popular. Lluny d'això, els ciutadans més descontents amb la gestió socialista han optat per quedar-se a casa o bé votar a d'altres opcions polítiques com ICV o UPyD, també progressistes. En el cas de Catalunya sí es pot dir que a part de practicar l'abstenció, un gruix dels socialistes descontens han preferit donar la seva confiança a la federació nacionalista. Sembla que les retallades o inclús l'ocultisme d'aquestes retallades no s'ha reflexat com un càstig als resultats. L'abstenció ha estat 2 punts i escaig per sobre de les eleccions legislatives del 2008, és a dir, un 28.31%. Elevada si tenim en compte que votar és un dret fonamental que hauria de practicar tot ciutadà major d'edat, però més controlada del que s'esperava degut precisament a la desafecció i indignació ciutadana envers la política.

És cert que no hi ha precedent a la nostra història democràtica que, en haver un canvi de govern, aquest es faci amb majoria absoluta. Els resultats del Partit Popular a aquestes eleccions, han estat, en número de vots, similars als que ja va obtenir el partit a l'any 2008 (10.8 i 10.2 milions de vots respectivament). En canvi, el nombre d'escons aconseguit a aquestes eleccions (186), no sembla equivalent respecte del nombre de vots obtinguts (10.8 milions), però, per ara, només hi ha una manera de realitzar-la.

Els resultats més aclaparadors de la nostra història democràtica són els que va obtenir Felipe González a l'any 1982 quan va obtenir una majoria absoluta de 202 diputats a les Corts Generals. Inclús Zapatero a les dues eleccions que va guanyar (2004 i 2008) va obtenir més vots dels que han aconseguit els conservadors aquests comicis (11 i 11.3 milions respectivament) però menor nombre d'escons (164 i 169 respectivament).

¿Qué vol dir això? La lectura clara a fer és que, afortunadament, els ciutadans espanyols no s'han tornat a "batejar" políticament parlant, és a dir, no s'han fet de dretes de la nit al matí, malgrat tot. Els milions de vots que ha perdut el PSOE no han anat a parar als conservadors. Per tant, podem afirmar que el Partit Popular no ha guanyat les eleccions sinó que ha estat el PSOE qui les ha perdut.

Això no vol dir que cal conformar-se i estar satisfets, ans al contrari, cal fer una valoració molt intensa i molt interna de què ha passat, què volen dir aquests resultats pels socialistes, en què ens hem equivocat i què ha provocat aquesta desafecció. Un intens debat que s'haurà de posar sobre de la taula d'una manera molt transparent i rigurosa en els propers Congresos del PSC al mes de desembre i del PSOE al febrer.

En manos de un juez

"Tonto tonto tonto eres, no se pega a quién se quiere; malo, malo, malo eres no te pienses mejor que las mujeres..."

Así empieza una de las canciones que se han escrito en los últimos años y que condena la violencia de género, el maltrato injustificado a las mujeres. En sus líneas se reivindica el derecho de las mujeres a sentirse respetadas y a ser libres, independientemente del lugar de nacimiento o de la condición económica y social que tengan.

Hace unas semanas se conoció que el juez Juan del Olmo, antiguo instructor del sumario sobre los atentados del 11-M, concluyó que la expresión “zorra” proferida en el ámbito familiar por un marido a una esposa, no se puede considerar un improperio. No se ha de condenar puesto que, en ese contexto, queda muy claro que la intención del marido al pronunciarla equivaldría a reconocer que su mujer es una persona que se maneja con astucia en la vida. El juez, a la hora de redactar la sentencia, no tuvo en cuenta que el acusado había asegurado a la mujer, en el contexto de discusiones familiares, que “la tendría que ver en el cementerio, en una caja de pino” y esto, lo había jurado “por el sol”. Finalmente fue condenado por amenazas leves.

A partir de sentencias como ésta, uno se puede hacer varias preguntas que deberían tener una respuesta clara y precisa. ¿Un cargo público como es un juez, con un nivel de poder y de decisión que se le supone privilegiado, puede llegar a redactar un informe como ese con total impunidad? ¿hasta qué punto la convicción personal y la subjetividad debería contaminar el resultado de una sentencia judicial? ¿deberíamos los ciudadanos estar expuestos a las voluntades de los jueces o a los preceptos "objetivos" de la justicia? ¿se revisan con la asiduidad que fuera necesaria las leyes del código penal? ¿quién juzga a los jueces?

El panorama actual en relación a la violencia machista es desolador. El ritmo de agresiones y maltratos no sólo no se detiene sino que va en aumento. Cada vez son más los medios con los que un agresor puede intimidar a su víctima. En los últimos días hemos sabido que un joven sevillano anunció, a través de las redes sociales, que mataría a su novia.

Cada año muere en nuestro país una media de 65 mujeres víctimas de la violencia doméstica, víctimas de maridos agresivos, celosos e inseguros. Víctimas de una justicia que no se revisa, de una justicia que no debería permitir que se redacten sentencias tan avasalladoras para la integridad de las mujeres como la que confeccionó el juez del Olmo. Y más, cuando en el expediente del acusado constaba que tenía antecedentes por maltrato. Otras veces, a pesar de la agresión, no hay que lamentar víctimas y todo queda en heridas leves gracias a la intervención de los vecinos o a que los presuntos asesinos no consiguen quitarle la vida como pretendían.

Lo más incierto de todo es que, tras una muerte por violencia de género, cuando se realiza el informe psicológico, y después de la administración de baterías de pruebas psicológicas, en la mayoría de las ocasiones se acaba concluyendo que los agresores no padecen ningún trastorno o cuadro clínico de origen mental. Esto significa que los agresores no son enfermos mentales sino que son personas que en un momento determinado, se dejan llevar por sus emociones y, prisioneros de su descontrol, acaban matando a un ser querido. En la mayoría de casos y en ausencia de trastorno psicológico, el arrepentimiento viene después, cuando ya es tarde.

Esta entrada pretende ser un reconocimiento a todas las mujeres que, a lo largo de los años, han muerto en manos de sus parejas o exparejas, hoy 25 de noviembre, día internacional contra la violencia de género. La única manera de erradicar esta epidemia es denunciando al agresor y esperando que se haga justicia.

Después del trabajo, el agradecimiento

Como cada vez que se anuncian unas elecciones, el aparato de los partidos se pone a trabajar y cada agrupación se centra en prestar su máxima colaboración al candidato, sobretodo en momentos de campaña electoral. El lema que nunca falla, la union hace la fuerza. Se hace una puesta a punto de los motores y se arrancan a toda máquina. El objetivo, ganar esas elecciones.

En esta ocasión, no ha sido diferente. Desde que el Presidente Zapatero anunciase las elecciones generales, todos los compañeros de la agrupación de Calafell empezaron a concienciarse de que toda la ayuda aportada iba a ser necesaria, la situación lo requería. El punto álgido de colaboración y esfuerzo llego a partir del inicio de la campaña electoral, momento en el que todos, militantes y simpatizantes se remangaron al máximo y arrimaron el hombro para conseguir el mejor resultado.

Ahora, ya pasadas las elecciones y a pesar de que a nivel nacional y autonómico no se han obtenido los mejores resultados, me gustaría escribir unas palabras de agradecimiento a la agrupación socialista de Calafell, a nuestros militantes. Han sido todos ellos un ejemplo de unidad, dedicación y complicidad. En nuestro municipio el Partido Socialista ha obtenido su mejor recompensa tras el trabajo realizado. Hemos ganado las elecciones, y eso ha sido gracias al empeño y al compromiso de toda la familia socialista.

Como suele pasar en los más efectivos equipos de trabajo, cada uno ha aportado su mejor trabajo en función de sus posibilidades. Los más veteranos, gracias a su disponibilidad horaria y a su experiencia han sabido estar al pie del cañón montando y desmontando las carpas en los actos de mercadillo, dialogando con los ciudadanos y dando consejo a los menos versados acerca de técnicas eficaces de persuasión. Funcionó, prácticamente ninguna señora rechazaba el clavel. Los más jóvenes, organizando internamente además de intentar conducir la campaña por el mejor de los caminos.

Así ha sido esta campaña, una combinación perfecta de trabajo eficaz al servicio de la sociedad y de ilusión manifiesta que ha valido mucho la pena. Por eso, quisiera agradecerles a TODOS el esfuerzo realizado así como el apoyo incondicional que han aportado en todo momento. Estamos demostrando que somos un ejemplo de compromiso, fuerza y sentimiento. Nos movemos por el buen camino.

GRACIAS COMPAÑEROS!!!!!!!!

20N de 2011, triste día para la democracia

Durante más de 30 años, toda la sociedad española ha luchado firmemente con un único fin: salir del agujero negro en el que la dictadura franquista nos sumió. Tiempos de obscurantismo y de totalitarismo, tiempos de derechos coartados y de represión. Es ahora, después de una difícil pero fructífera trayectoria democrática, cuando podemos alzar la voz todo el conjunto de la sociedad y gritar que somos libres, que hemos conseguido aquello por lo que hemos luchado con tanto esfuerzo sin apenas descanso: la igualdad de oportunidades, la equidad y la justicia social. Eso sí, todavía queda mucho camino por recorrer, muchas victorias en las que soñar.

España es un estado plural, una nación de naciones fuerte y cohesionada gracias al trabajo incansable, durante más de 20 años, de gobiernos de izquierdas y socialistas. Gobiernos progresistas tanto a nivel central como autonómico y local han contribuido a alcanzar los mayores logros sociales de la historia del país y donde el pueblo catalán, especialmente, ha tenido mucho que ver.

La mayoría absoluta del partido popular en las urnas supone el momento cero del declive de nuestro estado del bienestar. Nuestros derechos más fundamentales y los triunfos sociales alcanzados están condenados a sufrir una grave involución. ¿Qué va a ser de la calidad de nuestra escuela pública? ¿Continuarán destruyendo el sistema sanitario que tantos elogios ha recibido por parte de otros países? ¿Eliminarán las prestaciones por desempleo? ¿Abaratarán el despido laboral? ¿Continuarán con el recurso a la Ley de Igualdad y a la Ley de matrimonio homosexual? ¿Modificarán la ley del aborto? Todas estas preguntas, que no han sido contestadas durante la campaña electoral por estrategiar política, se irán contestando afirmativamente a medida que vayan pasando los meses de gobierno popular. El plan oculto y las propuestas ambiguas del Partido Popular irán desenmascarándose a partir de hoy mismo. Haberlas develado antes hubiera supuesto una gran pérdida de votos para los conservadores.

Ayer el país se encontraba en una encrucijada y todos teníamos la responsabilidad de pararnos a reflexionar qué tipo de gobierno le interesaba a España para salir airosa de la crisis y además hacerlo todos juntos. Hoy, en cambio, una vez conocidos definitivamente los resultados absolutistas de las urnas, yo me atrevería a decir que todo el país se encuentra en un callejón sin salida.

Ahora ya no hay marcha atrás, los resultados están encima de la mesa, pero sí que podemos tomar una decisión fundamental para el futuro del país. Empezar desde ya mismo a pensar que lo más sensato es cargarse de optimismo, de razones ya lo estamos, y empezar a trabajar con esperanza e ilusión para que en las próximas elecciones el Partido Socialista vuelva a ser el que siga sembrando conquistas para los ciudadanos de este país.

L'altra campanya!

La candidata, guanyant-se les garrofes, dins de la "fragoneta" plena de guix, amb l'escala, la cadira de fusta i els cartells electorals. Però, no us penseu que va pujar a penjar cartells, només venia per fer les fotos!

Bé, tampoc el portaveu gosava pujar-se a les escales per penjar cartells, ell acostumat al "ordeno y mando" s'encarregava de la direcció i correcció de la postura dels cartells, aguantar l'escala, però sobretot sobretot, de sortir a la foto, com a bon polític.

Qui deia que les dones, candidates i socialistes no pujaven a penjar cartells????

Al míting de Tarragona hi va haver una convidada molt, molt, molt especial. La "niña" de Rajoy va venir al nostre mítting, per la por que li feien les propostes de Mariano. El seu pentinat desmelenat i la pinta de "niña del exhorcista" la delaten.

Els quatre polítics que van intervenir al mítting de Tarragona, al final de l'acte, cel·lebrant amb entusiasme i il·lusió l'ovació dels assistents. Aquesta foto va ser portada del diumenge a El Periódico. però, qui es va colar en aquesta foto? Qui és el cinquena persona que apareix i se'l reconeix?

El mateix individu es va tornar a colar en aquesta altra foto. Oportunista? Sagaç? Segur que té molta visió de futur i preveu on ha de seure per sortir a totes les fotos importants. Diuen que, per la tarda, mentre penjava cartells, dues persones el van reconèixer i li van dir que havia sortit per la tele, feia una estona.

¿Dónde está Wally? Aquí teniu al polític que li agrada ocupar un lloc on es garanteixi que sortirà a la foto. Per si no l'havíeu trobat encara aquí el podreu trobar perfectament, això si, mimetitzat entre el públic.

Els socilistes han comprat un llargandaix per tal d' invocacar l'esperit de l'esquerra durant la campanya i assegurar-nos que els nostres votants no es quedaran a casa. Les enquesten pinten malament. Caldrà sacrificar-lo el dia abans de les eleccions i entregar-lo com a ofrena al Déu Pablo Iglesias que ens doni un cop de mà.

Noooooo!!!! He dit Pablo Iglesias, no Juanjo Iglesias. Aquesta llum no ens guiarà pel bon camí. Aquí hi ha hagut una maledicció de Mariano Rajoy, ens ha enviat la llum celestial del PP.

Alcalde Olivella: la gran decepció de Calafell

Tot polític que aspiri a ocupar la primera línia d'un partit, ha d'atesorar una sèrie d'habilitats que el capacitin tant per liderar un projecte de futur com per incentivar i motivar un equip de persones que treballin al seu costat. Tot un conjunt d'aptituds imprescindibles però certament difícils de conjugar. D'aquí que sigui molt difícil trobar un alcalde que faci gala d'aquestes característiques.

A Calafell, al llarg dels anys, hem tingut diferents perfils d'alcaldes. Alcaldes que, malgrat les oportunitats que han tingut per fer evolucionar el municipi, van practicar l'immobilisme. Alcaldes que, tot i el poc temps que van estar al poder, van realitzar una bona gestió, millorant els serveis als ciutadans i actualitzant el municipi. Alcaldes amb molta destresa per convèncer i seduir certs col·lectius de ciutadans però que no van aportar creixement ni progrés a Calafell. I també l'alcalde Olivella, la gran decepció. Un polític que va arribar a ser alcalde a l'any 2006 gràcies a un pacte intern del seu partit i sense, ni tant sols, ser cap de llista de la seva formació. Calafell va tenir durant divuit mesos un alcalde il·legítim, ja que el procediment que el va permetre arribar a l'alcaldia, encara que legal, no va tenir el suport de la població. A més a més, cal afegir que Convergència i Unió, en aquells moments, va ser la tercera força més votada, per darrera del PSC i ADMC. Fet que va provocar tot un desencant als ciutadans.

I avui, qué tenim? Doncs tornem a tenir al senyor Olivella ocupant l'alcaldia, fruit de les darreres eleccions municipals del mes de maig. Aquesta vegada, podem dir que Olivella és un alcalde lícit i genuí si atenem a les formes com ha arribat a ocupar el primer lloc del consitori. CiU va ser la força més votada als comicis municipals i, aquesta vegada sí encapçalava la llista de la coalició conservadora. En canvi, si fem un breu repàs de les actuacions de l'alcalde durant aquests ja sis mesos de govern, poder afirmar que no es tracta d'un alcalde autèntic. Un alcalde que ni ha comunicat a la població quin és el seu projecte de futur per Calafell, ni ha demostrat tenir el rigor i la valentia que se li suposa a un alcalde tras els darrers aconteixements ocorreguts. Un alcalde que no ha pres cap altra decisió que tancar files i fer una fugida cap endavant a pesar de la gravetat dels fets que ha protagonitzat un dels seus regidors ¿Quina és la seva fulla de ruta, la seva capacitat de decisió i el seu coratge que el permetin moralment continuar ocupant aquest càrrec?

Ara fa quatre anys que el món sencer, i amb ell Calafell, va caure en una gran depressió econòmica i financera. Depressió aquesta que, amb el temps, ha esdevingut una gran crisi social generalitzada. Moltes famílies han vist com els bancs i les caixes els confiscaven les seves vivendes, moltes empreses han hagut de tancar per no tenir manera d'aconseguir financiació, amb la conseqüent destrucció de milions de llocs de treball. La necessitat ens empeny a ser optimistes sense cap mena de dubte, si, però no ens podem quedar estancats en pensar que tot acabarà aviat. Hem de reaccionar. Hem d'exigir a la classe política que ens governa, des del nostre poble, fins el nostre país, que respongui, que estigui a l'alçada. Hem de reivindicar i reclamar capacitat i bona gestió. I en aquests moments a Catalunya i a Calafell, això no ho tenim.

A Catalunya perquè el president Mas i els seus consellers estan portant a terme una política d'austeritat econòmica errònia. Una política de retallades que només aconseguirà malmetre l'estat del benestar que fins ara s'havia aconseguit gràcies a les polítiques d'esquerres d'anteriors governs de la Generalitat.

I a Calafell perquè l'actual govern, amb Olivella al front, han mostrat ja, sobradament, que no van guanyar les eleccions. Van ser la llista més votada perquè la ciutadania volia un canvi, i el canvi passava obligatòriament per donar el vot a CiU. Però això no vol dir ser els guanyadors. Això significa que la ciutadania, confusa i ofegada per la necessitat econòmica i, perquè no dir-ho, per algunes gestions millorables de l'anterior govern, va creure que el fet de canviar de govern suposaria un alivi per les seves problemàtiques. Van donar una oportunitat a un grup que havia demostrat, sobradament, que no havien fet cap tipus d'oposició i ara comencen a adonar-se.

Les actuacions que, fins ara, ha portat a terme l'actual govern de Calafell no apunten a l'esperança. Estan duent a terme una política continuista i destructiva. Continuista perquè no es visualitza un projecte propi de futur per Calafell, i destructiva ja que s'han dedicat a modificar o deconstruir projectes que l'anterior govern va deixar mig enllestits o enllestits del tot, com per exemple el projecte del mercat o el tan polèmic carril bici. ¿On és l'habilitat del nostre alcalde i del seus regidors per fer propostes noves? Propostes que des de l'oposició se li han demanat.

Calafell, ara més que mai, necessita governants que donguin la talla, que estiguin a l'alçada de les circumstàncies i que no s'arruguin davant de les dificultats. Polítics creatius i amb projectes potents. Calafell podrà avançar implantant bones polítiques de desenvolupament local i promoció econòmica i, molta sensibilitat per àmbits com l'educació o la salut, cabdals en una societat que vulgui progressar.

En temps de difícultat, cal saber articular adequadament la fórmula de les tres erres per tirar endavant: Reinventar, Revitalitzar i Renovar. Tres conceptes que aquest equip de govern no ha posat en pràctica fins el moment, tot mostrant tota una manca de sensibilitat. Bé, o potser de capacitat.

Presentació de JSC de l'Arboç

Coincidint amb la campanya de les Eleccions Generals, un grup de joves arbosencs van presentar ahir a la tarda les Joventuts Socialistes de l’Arboç (JSC). Un municipi on governa finalment el PSC, des de les passades eleccions municipals, després de vàries victòries a les urnes però infructuoses degut als pactes entre altres forces polítiques. Això és el que té la llei electoral i que tant decep els electors.

La presentació va anar a càrrec d’un jove regidor socialista, l’Alfons Ribas qui va donar-los la benvinguda i els va encoratjar a ser valents i prosseguir en el seu camí, gens fàcil en aquests moments. Va presentar, a continuació, la intervenció de l’alcalde de l’Arboç, Joan Sans.

L'alcalde va demanar la mobilització ciutadana de l’Arboç per tal que l’esquerra sigui el mur de contenció contra una dreta caduca que ens amenaça. Necessitem un partit responsable per no perdre els drets bàsics, va dir. Segons Sans, la dreta autonòmica està fent estralls al municipi. Ja ha reduït els serveis nocturns del CAP de l'Arboç. Els ciutadans han decidit recollir firmes com a forma de protesta i l’alcalde es reunirà amb el delegat de sanitat de Tarragona. L’alcalde dona pas a la candidata al Senat per Tarragona, la Xus Sequera.

La candidata dona la benvinguda a les JSC de l'Arboç i els felicita . Demana els joves la necessitat que transmetin la idea de compromís amb la política i més encara en uns moments difícils i de reacció contra la figura dels polítics i de rebuigs contra la política.

En darrer lloc, arriba el torn del candidat segon al Congrés per Tarragona, el Joan Ruiz. Aquest va afirmar que a les properes eleccions no ens juguem un president del govern, sinó un tipus de lleis i de propostes, una manera de fer política. El candidat va afirmar que a aquest país tenim la tercera millor sanitat de tot el món i ens estem jugant perdre aquesta qualitat si governa la dreta i continua amb les retallades.

Ruiz va fer esment que Catalunya és una societat integradora que ha acollit a tots els ciutadans que han volgut viure aquí independentment de la seva procedència i creença. Va continuar la seva intervenció reconeixent que potser el govern socialista no ha sabut explicar o transmetre la seva acció de govern i potser això hagi estat un dels motius del seu declivi. Però que si governa la dreta, aquesta aconseguirà deixar perdre tot allò que hem aconseguit durant més de 30 anys i que ens ha portat a tenir un estat del benestar.

Ruiz va comparar la dreta espanyola amb la dreta catalana i va recordar que el Partit Popular va presentar un recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya que va sortir aprovat des del Parlament català a més a més de recollir firmes contra la continuïtat del mateix. Va assegurar que CiU i PP pactaran a partir del proper 20N. Va aportar dades que recolzen aquesta idea com que el diputat convergent Jordi Jané (nascut a l’Arboç) va votar favorablement els vuit pressupostos de l’època de govern de José María Aznar, mentre que no ha votat a favor cap dels pressupostos del govern socialista de Zapatero.

Finalment va demanar els electors que votin el Partit Socialista per tal de guanyar a Catalunya, un triomf que sembla possible degut als resultats que pronostiquen les enquestes. Fa quatre anys el Partit Socialista va tenir uns resultats històrics a Tarragona i això va possibilitat tenir 4 de 6 diputats a Madrid, va dir. I com a bon mestre, va posar deures a qui allà l’escoltava, va demanar que es transmeti la idea de que la gent vagi a votar per tal d’evitar l’abstenció que tant perjudica l’esquerra.

Rajoy es futuro pluscuamperfecto

Rajoy dice: Rubalcaba es el pasado de nuestro país
Felipe González dice: Rajoy es el futuro pluscuamperfecto de nuestro país.

Rubalcaba pelea, Rajoy no responde

Ayer, lunes 7 de noviembre, se celebró el primer y único debate entre los dos candidatos, de partidos mayoritarios, a ocupar la presidencia del gobierno de España. Se trataba del primer cara a cara entre dos veteranos de la política: Alfredo Pérez Rubalcaba y Mariano Rajoy.

El debate, presentado por Manuel Campo Vidal, tuvo lugar en el Palacio de Congresos de IFEMA y fue organizado por la Academia de Televisión Española. Se estructuró en tres bloques además de una breve presentación. En el primer bloque los candidatos trataron sobre economía y empleo, en el segundo sobre políticas sociales y democracia y un tercer y último bloque en el que se apeló a aquellas temáticas de actualidad que los contrincantes creyeron oportunas.

Una de las primeras frases que pronunció un Rubalcaba sereno y seguro a su rival fue: “Si cuenta usted lo que tiene en la cabeza ni sus propios electores le votarían”. El candidato socialista, que mostró en todo momento que conocía a la perfección el programa del Partido Popular, estructuró su discurso y su estrategia atendiendo a tres objetivos principales:

En primer lugar, evidencar que, tras de las propuestas programáticas de los populares existe una intención oculta. Rubalcaba intentó que Mariano Rajoy explicara algunas de las propuestas ambiguas de su programa como la reducción de las prestaciones por desempleo o la revisión, cada dos años, de las pensiones. Lejos de ello, el candidato conservador se limitó a continuar con su discurso, apenas sin responder ni concretar a las preguntas del socialista.

En segundo lugar, el candidato Rubalcaba astutamente, lejos de pretender ganar el debate, buscó movilizar a unos tres millones de ciudadanos (exvotantes socialistas) decepcionados, que las encuestas auguran que no irán a votar, mostrando toda una retahíla de nuevas propuestas.

En tercer y último lugar, concienciar a los ciudadanos de que existen dos modelos de gestión política, el modelo de la socialdemocracia frente al modelo de la derecha. El primero, que representa la garantía de continuidad en la aplicación de las políticas sociales, supondría una mejora de los logros sociales alcanzados a lo largo de la historia gracias a la aplicación de políticas progresistas. El segundo, un modelo conservador y caduco que supondría el cambio, sí, pero hacia un retroceso de los derechos sociales conseguidos hasta el momento: un sistema sanitario público y gratuito, una escuela pública y de calidad, un sistema de pensiones, unas prestaciones por desempleo adecuadas, etc.

Por su parte, Rajoy, aunque podemos concluir que salió airoso del debate, se mostró en todo momento espeso y falto de emoción, confundiendo hasta en dos ocasiones a su interlocutor con el actual presidente Zapatero. Tenía suficiente con no cometer ningún error importante, y por eso no arriesgó.

La opción de la lectura le ayudó a proferir propuestas sencillas sin llevarse a error pero a la vez poco concretas y ambiguas, con frases evasivas del tipo: haremos lo que tengamos que hacer, vamos a cambiar las cosas, no haremos lo que ustedes quieran, etc..

La estrategia del candidato conservador, sabiéndose ganador, fue cubrir al adversario con datos y errores realizados por el actual gobierno, sin arriesgarse a entrar en explicaciones acerca de su propio programa electoral, el cuál demostró no conocer en profundidad. Según Rajoy lo imprescindible en estos momentos es poner orden a un país y a una economía caótica. Por tanto, los objetivos básicos a alcanzar a su parecer, serían, la creación de empleo, devolver la confianza a los mercados y reactivar la economía, así como disminuir el déficit y la deuda externa. Todos ellos, problemas motivados por la mala gestión de las políticas económicas que ha llevado a cabo el actual gobierno liderado por Zapatero.

Ambos candidatos, que mostraron su nerviosismo al inicio del debate, coincidieron en no crear crispación acerca de temas tan relevantes y delicados como la política antiterrorista, cosa que los ciudadanos agradecimos. En cambio, la crispación estuvo servida cuando se trataron temáticas como la Ley del aborto, la ley de Igualdad, o la Ley de matrimonios del mismo sexo.

Los últimos minutos del cara a cara fueron libres para que los candidatos se dirigieran a los ciudadanos. Fue Rubalcaba el que más peleó y más rentabilizó dichos momentos, como buen político experimentado, pidiendo el voto socialista como mejor manera de salir todos juntos de la crisis.

Será difícil que el cara a cara de ayer provoque un cambio de intención de voto significativo como para que los resultados se vean modificados, pero el electorado tuvo una oportunidad más de comprobar qué intenciones tienen los principales candidatos a presidente del gobierno de nuestro país: propuestas frente a planes ocultos.

Carme Chacón: retrat d'una candidata

En aquest vídeo podreu conéixer de més a prop la nostra cap de llista candidata per Catalunya a les eleccions generals del proper 20N. Una persona lluitadora de conviccions fermes que ha sapigut guanyar-se el lloc que ara ocupa amb treball, esforç i tenacitat. Una defensora nata de valors com la justicia social, la igualtat d'oportunitats i de les polítiques socials.

Així és la Carme Chacón, la nostra candidata.

Tarragona amb Carme Chacón

Avui, la ciutat de Tarragona ha viscut una jornada de concentració de militants i simpatitzants del partit socialista amb la voluntat de fer costat i transmetre tota la força i la il·lusió als candidats socialistes catalans per les properes eleccions generals.

Més de 400 persones s'han aplegat al Palau de Congressos tarragoní per escoltar al candidat al congrés per Tarragona Francesc Vallès i a la candidata per Barcelona Carme Chacón, en un format de míting reduït i més proper al públic assistent. També ha estat convidat l'expresident de l'Aragó Marcelino Iglesias qui ha animat els candidats en el seu nou repte. La presentació de l'acte ha anat a càrrec de l'alcalde "olímpic" Pep Fèlix Ballesteros.

L'agrupació de Calafell ha "fletat" un autocar amb una trentena de militants que, una vegada més, han volgut donar suport als nostres futurs representants a Madrid.

Francesc Vallès ha demanat la mobilització dels ciutadans per tal que Tarragona s'erigeixi com a un mur de contenció contra la dreta neoliberal. "El inconformisme no es resol amb indignació, cal passar a l'acció per defensar els drets que tant ens ha costat adquirir" ha dit.

Ha elogiat la ciutat de Tarragona com una ciutat amb tots els elements i potencialitats per crear ocupació i aixecar l'economia amb la indústria química, la Universitat, el comerç, la logística, etc., però mentrestant no s'arriba a aconseguir això, "necessitem polítiques socials" ha afirmat. Ha continuat dient que un possible govern de dretes provocaria una gran fractura social ja que els rics cada vegada seran més rics i els pobres més pobres, i això no garanteix l'estat del benestar.

Per la seva part, Carme Chacón ha començat la seva intervenció explicant com el seu avi, republicà empresonat durant la guerra civil, li va ser de gran influència durant tota la seva infància en les seves conviccions polítiques en favor de la defensa de les llibertats, la justícia social i dels drets de les persones.

Ha continuat donant exemples de la debilitat del programa electoral del partit popular i dels riscos que corre la societat espanyola i catalana si la dreta arriba al govern: a) disminució dels impostos a les rendes del capital, generant menys ingressos a les arques públiques i evitant així augmentar les partides de polítiques socials; b) retallar els drets i els salaris dels treballadors i, c) tornar a la bombolla immobiliària que va generar el govern de José María Aznar durant els anys noranta i que va provocar un augment del 500% del cost del sòl i d'un 150% del preu de l'habitatge, hipotecant els ciutadans per tota la vida.

Ha comparat la gestió de govern que farà Mariano Rajoy si guanya les eleccions amb la que ja s'està portant a terme a les diferents comunitats autònomes on governa el Partit Popular com Castella la Manxa, la Comunitat de Madrid o Galícia. Per exemple, durant els primers 100 dies de govern de la popular Cospedal s'ha reduït la plantilla de professors interins en 1.100. Així mateix, els populars valencians Camps i Fabra han permès que els directius de caixes d'estalvis es portin indemnitzacions milionàries. Els més de 250.000 joves que han pogut tenir la seva primera renda d'emancipació o les 740.000 famílies que han rebut per primer cop prestacions de la llei de dependència corren el risc de perdre-la.

La candidata ha finalitzat el seu discurs equiparant un possible govern del Partit Popular a Espanya amb el govern de Convergència i Unió a Catalunya, on el president Mas es va estrenar suprimint el impost de successions. Ha dit que confia que els ciutadans de Tarragona no contribuiran a donar suport a un govern de dretes que només afavorirà uns quants.

Ha conclòs la seva intervenció donant dades molt clares i concretes de la inversió que han aconseguit els representants socialistes a Madrid per Tarragona. Una inversió de 80 milions d'euros per modernitzar l'aeroport de Reus, 120 milions d'euros per les millores del port de Tarragona o els 50 milions d'euros pel corredor del Mediterrani. Totes elles inversions aconseguides per Tarragona durant governs socialistes a Madrid.

Tots han demanat el vot pel PSC com a garantia de ser el govern que té la clau per sortir de la crisi.

Arranca la campanya electoral

Después de que el pasado 29 de julio el presidente Zapatero anunciase el adelanto de las elecciones generales, como un acto de responsabilidad ante la situación de crisis generalizada por la que el país estaba pasando, tal y como estipula la ley, y con un margen de cincuenta y cinco días de antelación, el 26 de septiembre se convocaban los comicios para el 20 de noviembre.

Esta noche se ha dado el pistoletazo de salida al período de campaña con la ya tradicional colgada de carteles en municipios y ciudades españolas. El candidato Rubalcaba abría la campaña con un acto en la ciudad universitaria de Alcalá de Henares, mientras que la candidata catalana, Carme Chacón, lo hacía en su ciudad natal, Esplugues de Llobregat.

En Calafell, el grupo socialista ha continuado con la tradición y, después de la celebración de una asamblea y una posterior cena de hermandad, hemos procedido a la foto de família y a colgar el primer cartel que daba paso al inicio de la campaña.


A partir de aquí, nos quedan por delante quince días de mucho trabajo sensato, de mucho esfuerzo colectivo y de mucha unidad. Todo lo que Calafell consiga, se habrá conseguido con el compromiso y la ilusión de todo un grupo de persona que luchamos, esta vez, por alcanzar un único objetivo: que el partido socialista gane las elecciones generales y que nuestro candidato, Alfredo Pérez Rubalcaba, sea el próximo presidente del gobierno. Sólo así se garantizará la justicia social y la igualdad de oportunidades.

Salud y suerte!!

Las tres mentiras de Rajoy

Este lunes y justo después de que se aprobara por unanimidad (y sin debate) el programa electoral del Partido Popular, su presidente, Mariano Rajoy, resumió, ante el comité ejecutivo de su partido, las líneas generales de dicho programa. Sin concretar ni aportar demasiada información adicional a la que el pasado domingo ya adelantó su partido, se comprometió a una serie de puntos, algunos de los cuales es probable que no llegue a cumplir por descabellados. Algunos de estos puntos son los siguientes:

En primer lugar, Rajoy afirmó tener la fórmula para alcanzar, en el 2012, el nivel de déficit que ya estableció la Unión Europea, es decir, el 4.4%. Promesa poco creible si tenemos en cuenta que también afirmó no aplicar recortes ni reducir derechos en materia de sanidad, educación, pensiones o en los sueldos de los funcionarios, partidas presupostarias que suponen el 80% de los presupuestos generales del estado. Matemáticamente resulta una contradicción decir que se puede llegar a un déficit del 4,4% sin hacer recortes importantes. No se está diciendo la verdad. O no se cumple con el déficit o no es verdad que no se vayan a hacer recortes.

Muchos economistas sostienen que la clave de la reducción del déficit está en el tijeretazo al gasto si no aumentan los ingresos. Pero la esencia está en qué parte del pastel se aplica la tijera. Es precisamente aquí donde se sitúa la diferencia entre la derecha y la izquierda. En las comunidades donde gobierna la derecha como Madrid, Castilla la Mancha, Galicia o Catalunya, estamos asistiendo, en los últimos meses, a un inicio de destrucción y pérdida de calidad de derechos básicos como la educación, la sanidad o los servicios sociales.

En segundo lugar, Rajoy ha asegurado que "el programa que presenta el PP defiende los intereses de todos los españoles". "Un programa realista y reformista, que da confianza y que sienta las bases para la recuperación económica del país", ha dicho. Si finalmente llega a tener la confianza de la mayoría de españoles en las urnas, Mariano Rajoy, demostrará que su intención no es gobernar para todos los españoles. Simplemente con que decida eliminar el impuesto de patrimonio previsto para el 2012 y no implantar impuestos a las grandes fortunas, será suficiente para contribuir con las políticas no redistributivas y conservadoras que benefician exclusivamente a las clases sociales más privilegiadas.

Asimismo, habría que mencionar la pretensión del presidente del PP de modificar ciertas leyes que han supuesto un logro y un compromiso social hacia determinados colectivos sociales y que el Partido Popular ya ha anunciado que derogará. Estas son: la ley de la igualdad, cuyo recurso rechazó el Constitucional, la ley del aborto o la ley de matrimonios del mismo sexo, estas dos últimas recurridas por el PP.

En tercer y último lugar, el candidato ha afirmado que "nada se podrá solucionar sin el cambio político". Parece claro que un simple cambio político no puede ser la garantía del éxito, de recuperación de la recesión. La situación general de desafección que vivimos se muestra demasiado compleja y caótica como para que su inversión pase simplemente por que el Partido Popular llegue al gobierno. Se necesita tiempo para recuperar la confianza hacia los mercados y hacia la política. Pero, por otro lado, la política es la institución que dispone de la herramientas para superar dicha situación. Una política que favorezca a las clases más desfavorecidas y que busque mecanismos que garanticen la justicia social y el mantenimiento del estado del bienestar, y no precisamente su desmantelamiento.

Sin ánimo de que pueda parecer que la totalidad de las 100 propuestas que el presidente de la formación mencionó me puedan resultar poco creibles, sí que estaría de acuerdo en una de ellas: "la situación que viene es quizá la más complicada a la que se enfrentará un Gobierno en democracia". Precisamente, este es el motivo que nos puede arrojar luz de que un simple cambio de gobierno no garantiza una salida exprés de la crisis.